• Lalaquel

Perruqueria i cinema

Al llarg de la història del cinema trobem certes localitzacions on es desenvolupen algunes seqüències de pel·lícula que ens traslladen el nostre món quotidià, fent-nos intrínsecament partícips de l'acció.

El cinema té la màgia de suggerir situacions que ens fan somiar i viure instants inoblidables.

És per això que m'agradaria compartir el significat que han tingut algunes de les perruqueries més entranyables del cinema per a mi, destacant algunes de les frases del seu guió.


Magnolias d'Acer (Steel Magnolias - 1989 Dir. Herbert Ross) pel·lícula coral amb 6 actrius meravelloses (i d'interpretacions sublims!): Sally Field, ShirleyMacLaine, DollyParton, Olympia Dukakis, Daryl Hannah i Julia Roberts, que comparteixen somnis i tristeses en una perruqueria d'un petit poble americà. El lloc es transforma en un espai necessàriament vital on darrere la simplicitat dels diàlegs entre unes amigues, diferents d'edat i pensament, descobrim la tendresa i, alhora, la fortalesa d'uns personatges realment quotidians. Més enllà de considerar les perruqueries com a simples "llocs per la vanitat" crec que són espais on l'evasió, la conversa mundanal, el fet de compartir confessions personals i el de gaudir de la cura de la bellesa per un mateix, fa que siguin llocs terapèutics on el jo intern es cuida tant com l'extern. Pels anys 80, aquesta pel·lícula donava veu a una cultura domèstica on les dones, fins llavors invisibles en els films de renom, prenien protagonisme i demostraven quin encert era parlar d'elles en primera persona.

Sensibilitat enriquida amb detalls femenins, reflexions profundes, amb l'amistat com a vehicle de creixença i valor immens, un esclatar de vida i bellesa. Un punt d'inflexió per les pel·lícules futures on la complexitat de la dona guanyaria minuts a la gran pantalla.

"Prefereixo 30 minuts meravellosos que tota una vida de res especial"

Una altra meravella del cinema: El Marit de la Perruquera (Le mari de la coiffeuse - 1990 Dir. Patrice Leconte) amb la gran interpretació pausada i dolça de Jean Rochefort i la bellesa enlluernadora i sensual d'Anna Galiena, ens explica la recerca dels somnis d'Antoine i com la seva vida gira entorn una perruqueria que el veu créixer i experimentar un ventall infinit d'emocions.

La complexitat que provoca el guió em transmet la idea que per viure la vida no són necessaris grans gestos ni grans accions èpiques per "trobar-se a un mateix". Que els somnis han de ser alimentats i polits per qui somia, i la fidelitat incondicional és bàsica per mantenir-los: de ben segur els acomplirem. Poesia en les fotografies i en els diàlegs íntims.

"La vida és molt senzilla. Només cal desitjar amb força alguna cosa o a algú per aconseguir-ho. El fracàs és la prova que el desig no ha estat prou fort".

Le Mari de la Coiefuse (Jean Rocheford i Anna Galiena) 1990

No voldria acabar sense donar 4 pinzellades a una pel·lícula que ha tingut un pes significant en el món del cinema; rescatada de l'oblit (va ser censurada durant 35 anys! per la vídua de Richard Burton entre d'altres!!) és una petita joia incompresa:

L'escala (Staircase - 1969 Dir. Stanley Donen) tragicomèdia avançada al seu temps, adaptació d'una peça teatral, es feia ressò amb la vida en comú d'una parella d'homosexuals (grandiosos Richard Burton i Rex Harrison). La crisi de la seva relació després de 30 anys de convivència, les seves angoixes i frustracions, transcorren en un únic espai: la seva casa/perruqueria.

Precursora de la normalització de les relacions homosexuals i amb un fons de dura crítica social, la cinta s'allunya dels estereotips per donar una visió real de la relació amor/odi d'una parella, la seva doble vida feliç i turmentada, i de com arribem a ser capaços d'atribuir a l'altre les pròpies debilitats, en quant ens trobem en una situació vedada socialment.

Staircase (Richard Burton i Rex Harrison) 1969
“No tinguis por Charlie; no tinguis por. Ja veurem.. Construirem una escala que arribi fins al cel, i no estarem sols volant tan alt"

Acabant ja (i perdoneu-me però seguiria....) pels que som incondicionals de Tim Burton, pel seu elegant ús del surrealisme i de la seva subtilesa en fer entranyables els seus personatges foscos i extravagants, escullo 2 pel·lícules seves on la perruqueria adquireix significats contraposats, però són protagonistes de l'acció:



Eduard Manstisores (Edward Scissorhands - 1990) on un carismàtic protagonista, Eduard (màgica timidesa de Johnny Depp) trenca amb els motlles convencionals d'una societat podrida i conservadora on només és acceptat quan fa de perruquer: tota una metàfora per a descriure una comunitat intrínsecament preocupada només per l'aspecte exterior.

El "monstre" és el que té un talent innat, el que modernitza i avança, el que obra el canvi i demostra qui són els veritables monstres de la pel·lícula. Cal destacar el meravellós equilibri entre els tons pastel d'un món de "plàstic" (on la jove Winona Rider encaixa a la perfecció) i la foscor d'un món natural. La sàtira social servida en contrastos d'imatge i color.


Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer Fleet (Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street - 2007) musical tenebrós i sanguinolent on l'acció principal es desenvolupa en una perruqueria/barberia: antiga llegenda anglesa magníficament interpretada de nou per Johnny Depp i Helena Bonham Carter. La riquesa d'aquesta pel·lícula radica en el fet que cada personatge té la seva pròpia melodia i al llarg de la cinta, s'interrelacionen i es connecten donant a lloc unes composicions musicals que s'allunyen dels musicals convencionals i avorrits. La venjança com a fil conductor, la malenconia i la tragèdia es donen la mà. Vestuari i maquillatge sublim, contrastos de colors i magnífica fotografia.


Perquè no totes les perruqueries són meravelloses, oi?

A quina prefereixes anar?

Si no vaig al cinema, em quedo amb SaBellesa ;-)




#cinemaiperruqueria #cinema #pel·licules #perruqueria

75 views0 comments

Recent Posts

See All